El conductor de l’autocar estava cada cop més nerviós i atabalat. No entenia res. Per què li havien pres les claus? Per què el misteri de la nota? I, sobretot, qui era aquell Norman Foster que comunicava torres? Evidentment no sabia res de la fama i de les habilitats d’en Bernat a l’hora de “desentortolligar escalfits” com deia l’oncle Mateu mentre es mirava en Bernat amb complicitat i s’aguantava el riure que se li escapava per sota el nas.

En Mateu es va avançar a la situació: -Norman Foster és un arquitecte britànic nascut als anys 30 del segle passat i que no ha parat de rebre premis i guardons. Una de les seves obres més emblemàtiques la tenim aquí, a Barcelona, oi Bernat?

-O i tant!- va contestar el noi. No és gaire lluny d’aquí i té raó el brètol amb això de les altures. Haurem d’anar a Collserola, a la torre de comunicacions, que és obra d’aquest arquitecte-.

En Mateu i en Bernat van haver d’agafar un taxi mentre la resta de passatgers es refugiaven en un cafè prop del Camp Nou. -Sort que el Barça ha guanyat, que sinó ens tocaria aguantar una colla de malhumorats,- va pensar en Bernat.

Van enfilar la carretera cap al Tibidabo per arribar a la torre de Collserola. No els va caldre buscar massa però els va semblar que al conductor li vindria alguna cosa quan en comptes de les claus es van trobar una altra nota al lloc d’anclatge d’un dels vents que sostenen la torre. I encara més quan van veure que el missatge aquest cop semblava un autèntic jeroglífic. Deia així:

Suposo que no us pensàveu que us ho posaria tan fàcil, oi?. Us ho faré gruar un xic més, i em sento magnànim perquè s’acosta nadal. Apa, doncs, aquí teniu la pista: Prop dels caganers, just al fris dels gegants, hi trobareu les claus, amics. I si no les trobeu que Santa Llúcia us conservi la vista. Ah! i que no us passi res amb el trànsit a aquestes hores”

-Ostres-, va dir en Bernat. -Quin sidral! No sé per on començar- El taxista no entenia res i la cara del conductor de l’autocar estava cada cop més desencaixada. Van decidir demanar a la companyia que anés a buscar la resta de viatgers que hores d’ara ja devien estar impacients. En Bernat ja feia una estoneta que no deia res i es llegia la nota del dret i de l’inrevés. De cop se li va encendre la bombeta: -Oncle-, va dir a en Mateu, -em sembla que ja ho tinc. Això ha de ser a algun lloc on hi hagi figuretes de pessebre. I a més, no crec pas que ens parli de Santa Llúcia només per cortesia-. En Mateu se’l va mi rar i li va dir: -Estàs pensant el mateix que jo. Cap a la plaça de la Catedral, a la Fira de Santa Llúcia hi falta gent-.

Un cop van ser allà van començar a mirar entre les paradetes de nadal. Mentre estava quiet amb la mirada perduda vexclamar: -Ja les tinc!- Mirant cap a la plaça Nova va veure el fris del col·legi d’arquitectes que es destacava clarament amb la il·luminació.