Van haver d’esperar a l’endemà per anar a buscar el cotxe. Aquell cop el robatori no passava de ser una bretolada. La pista era fàcil però no deixava de ser una mala jugada perdre tot un matí anant darrera la pista del dos cavalls groc de la mare d’en Bernat. A més feia un temps de gossos i plovia a galledades. En Bernat no havia dubtat gens a dir que el trobarien en algun lloc al Castell de Balsareny. El nom Ramon de Peguera, que així ho havia deixat dit el brètol, anava lligat a aquest magífic edifici que es troba en un turó a la riba dreta del Llobregat tocant a la riba de Balsareny. Segons es diu, en aquell castell hi va sojornar el rei Joan I. El mateix Ramon de Peguera, conseller del Rei Pere III va ser qui en va endegar la reconstrucció que li havia de donar la forma actual.

Com ja es temia, a ell i a la Laia no els van deixar anar a buscar-lo. Era dilluns i havien d’anar a l’Institut. La setmana següent començaven els exàmens del primer trimestre i calia fer una bona apretada si no volien tenir disgustos. Quan va arribar a casa a la tarda i va veure el dos cavalls groc davant de casa va respirar alleujat. Tot i estar-ne força segur de que el trobarien, no les tenia pas totes. Al cap i a la fi, si havien anat a voltar per l’Empordà era per la seva irrefrenable tendència a voler fer de detectiu. La seva mare feia tot l’aspecte d’estar molt cansada però només de veure’l li ca picar l’ullet a distància amb un somriure d’aquells que només saben fer les mares.

La setmana va continuar plujosa i tohom esperava (encara que no ho deien) que en Bernat i la Laia no es fiquessin en cap més embolic.

Pel divendre tenien preparada una sortida de la qual ningú no els n’havia donat cap explicació. Només sabien que havien d’anar a l’institut a dos quarts de vuit del matí. Van arribar-hi encara de fosc i encara plovia. De la professora d’història, que és la que havia organitzat la sortida, no n’hi havia ni rastre.

-Ara pla- va dir en Bernat. -On hem d’anar? El conserge els va dir que no l’havia pas vist entrar però que el dia abans s’havia quedat fins bastant més tard. Van recórrer el seu despatx, la sala de professors, la cafeteria -que encara tenia les cadires enfilades a les taules i el terra moll-, i res de res.

Al final van suposar que l’excursió s’havia suspès i van decidir anar a la classe a veure si hi havia algun profe que substituís a la Tina. Tot era ben fosc amb les persianes abaixades i com que la porta d’entrada era pel davant de l’aula ningú es va fixar en la pissarra.

Va ser en Mingo, un xicot més aviat encantat i que mai no deia res, que es va quedar mirant fix i embadocat cap la pissarra en la qual hi havia un missatge escrit amb la lletra inconfundible de la Tina i que deia:

Atès que aquesta setmana no tenim cap sobresalt i que en bernat no s’ha ficat en cap misteri, ja us el poso jo: us espero sota la rosassa que il·lumina l’obra de Berenguer de Montagut. (Signat: Tina)