La tieta Consol era la germana del pare del Bernat. Era bastant gran, soltera -tota la vida ho havia estat- i això, anys enrere, era sinònim de no tenir fills. Els dies que el Bernat o la seva germana s’havien de quedar a ciutat a dinar o a dormir, ella en tenia cura. “Ja sou ganàpies”, deia ella, “però sempre és millor un bon plat d’escudella a taula que no pas aquestes porqueries que mengeu”. Els dimarts i els dijous al vespre en Bernat entrenava un grup de nois que jugaven a bàsquet. Aquests dies dinava a casa de la tieta Consol i a la tarda se’n anava a la biblioteca amb la Laia, una amiga, “molt amiga”, de la seva mateixa classe.
Aquella tarda, havent dinat, van anar a la biblioteca a preparar un treball que havien de fer per l’assignatura de biologia. El treball era una espècie de reflexió a l’entorn del debat sobre l’origen de les espècies. No cal dir que Darwin era el nucli central del seu treball de recerca. Es van anar barallant una bona estona amb fragments de textos favorables al Creacionisme, a l’Evolucionisme i, fins i tot, els en va aparèixer algun sobre una teoria anomenada Catastrofisme. A fora estava fent un temporal d’aquells de començaments de tardor però que en realitat ens vénen a dir que l’estiu no s’ha acabat del tot. Els llamps i els trons se succeïen d’una manera força salvatge. Semblava que la fi del món havia quan un llamp amb massa bona punteria va encertar de ple l’antena de la biblioteca i es va quedar tot a les fosques amb un soroll eixordador que barrejava el tro amb els xiscles. De cop es va sentir un altre soroll de trencadissa de vidres i tot va quedar en un silenci que es podia mastegar i que va durar els tres o quatre minuts que va trigar la llum en tornar. La poca claror que deixaven traslluir els núvols amb prou feines s’atrevia a entrar pels finestrals de l’edifici de primers del s. XX. Quan els fluorescents es van tornar a encendre l’espectacle era assolador. De darrera de l’estàtua d’en Jacint Verdaguer que hi havia a l’entrada, es veien uns vidre escampats per terra que provenia d’una vitrina on es guardaven els exemplars més rars. Era obvi que hi trobarien a faltar algun llibre. La bibliotecària tenia la cara més blanca que el paper. En Bernat i la Laia es van mirar de cua d’ull i van comprendre que havien d’actuar de pressa. En algun lloc hi havia d’haver alguna pista que els dugués a esbrinar quin llibre havia desaparegut i on era.
No van haver de buscar gaire: escrit amb pintallavis al mirall del labavo de nois hi deia: Si voleu que la patria no es quedi sense Oda caldrà que cerqueu entre els murs d’on reposa per sempre el Conqueridor. La Laia li va fer l’ullet al Bernat i van sortir corrents a veure si trobaven bitllet de tren cap a…on?
La resposta és:
L’Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, es troba al panteó del monestir de Poblet on hi ha enterrats els reis de la Corona d’Aragó
