Aleshores sóc a Empúries!, va exclamar en Bernat. El Montgrí, el Fluvià i finalment l’Àgora no admetien cap mena de dubte. L’enigmàtica confessió del segrestador va portar la Laia cap a aquell indret de l’Empordà que havia estat punt de partida de la penetració de la cultura clàssica a casa nostra.
En Bernat tenia el cap una mica tèrbol. Quan l’havien segrestat li havien donat quelcom per adormir-lo. Però en el fons ell sabia que l’autèntic motiu de la seva torbació no era només el cloroform que l’hi havien fet ensumar, sinó que quan la Laia el va trobar li va fer una abraçada tan forta que el va deixar descol·locat. La Laia era la seva millor amiga però en Bernat ja feia un quant temps que se la mirava amb uns altres ulls. Els havia acompanyat la mare d’en Bernat, que encara duia l’esglai a sobre i que quan el va veure no sabia si riure o clavar-li un castanyot per fer-la patir d’aquella manera. Tan bon punt es van haver tranquil·litzat van decidir anar a esmorzar una mica. En Bernat tenia una gana de llop, ja que no havia menjat res des del dinar del dia abans. Es va atipar de valent en un establiment davant del mar a l’Escala. Van estar parlant sobre el que havia passat i van saber que el malaurat monjo col·leccionista estava afectat de cleptomania, a la qual s’unia la seva devoció pels llibres rars. Ell mateix havia acceptat començar un tractament per tal de guarir-lo, per la qual cosa tots plegats van decidir no posar cap denúncia. Tot havia acabat bé i ningú no havia pres mal.
Quan ja van estar refets, van pensar que fóra una bona idea aprofitar el dia per fer un tomb per l’Empordà. Com que havien de fer un treball sobre l’art del segle XX, la Laia va proposar anar a visitar el Museu Dalí, a Figueres.
Quan hi van arribar, després d’haver deixat l’antic Citroën 2 cavalls que conduïa la seva mare en un aparcament, però, ja van veure que alguna cosa no anava a l’hora. Just davant de l’entrada del Museu de les Joies annexa al Teatre Museu Dalí hi havia un parell de cotxes dels Mossos d’Esquadra que vigilaven l’entrada. Encara no era l’hora d’obertura però a la porta d’entrada hi havia una pintada amb un missatge que duia els pitjors presagis: «El camí de l’enigma amaga el cor reial». Es van quedar garratibats. En aquelles condicions era impossible entrar al museu perquè, si en Bernat no s’equivocava, aviat la plaça Gal·la i Salvador Dalí seria intransitable de tants policies i vés a saber quants mitjans de comunicació. Si es confirmaven les seves sospites, la notícia podia donar la volta al món. Com que calia anar de pressa, van decidir anar a la biblioteca amb la finalitat de documentar-se. Després de consultar només un parell de llibres, en Bernat va pensar que la solució no era pas tan complicada com podia semblar. Només calia esperar unes hores…
