-Si no m’erro el que ens trobarem aquí és que deu haver desaparegut la joia “El cor reial“, que Dalí va fer el 1953. És una peça d’un valor incalculable i si ha desaparegut se’n armarà una de grossa- va dir en Bernat preocupat mentre la Laia es mirava absent l’escrit que hi havia al Museu de les joies i que havien copiat en un tovalló de paper. Cada cop estava més capficada fins que va fer un bot de la cadira i va dir: -Bernat, hem d’entrar al Museu Dalí. Allà trobarem la clau de tot plegat. A la mare del Bernat es va ennuegar amb el cafè que estava prenent. Ja li començava a pujar la mosca al nas d’aquell parell de marrecs aprenents de detectius privats. Només faltava que la Laia l’animés a ficar-se en més embolics, ara… I com que ja feia dies que havia clissat els ulls amb que en Bernat se la mirava, no dubtava que el noi li faria cas. Dit i fet, quan se’n va adonar els nois ja corrien cap a la porta principal del Teatre Museu presidit per la gran cúpula que segons el mestre empordanès, és el centre de l’Univers.
No feia gaire que havien obert i no hi havia gaire gent i, a més, tothom estava fent el badoc al museu de les joies. Com que tenien el carnet d’estudiant, l’entrada els va sortir més bé de preu. Voltaven per les sales del museu sense encantar-s’hi massa però també sense córrer per no despertar cap sospita. En Bernat no sbaia massa on anaven però la Laia semblava molt decidida buscant quelcom molt concret. -Però on anem, Laia?- va preguntar el noi una mica desorientat. -De seguida ho veuràs, li va respondre. Al cap d’una estona van entrar en una sala i la Laia va exclamar satisfeta: -Ja hi som! No veus res?. Va donar una ullada i per fi se’n va adonar: al davant del seu nas hi havia un dels darrers quadres que havia pintat Salvador Dalí el 1981: “El camí de l’enigma“. Allà hi havia d’haver la resposta al que estaven buscant, si havien de fer cas a l’escrit que hi havia al Museu de les joies. S’hi van acostar tant com van poder però tampoc no el podien tocar ja que s’haurien disparat totes les alarmes. Ja giraven cua quan alguna cosa va cridar l’atenció al Bernat. Ben bé a sota del quadre hi havia un paper. Era primera hora i eren pràcticament els primers visitants. Com era que hi havia un paper a terra si durant la nit anterior ho havien deixat tot net com una patena? Va recollir-lo i el va desplegar ràpidament.
Escrit amb una cal·ligrafia perfecta, però una mica passada de moda hi deia: Sota l’ombra de la Verdera on treballava el Mestre de Cabestany, la joia resplendeix amb els primers raigs del sol.
-Ostres- va dir en Bernat, -aquest cop s’ha passat. Què vol dir tot aquest galimaties? Suposo que el lladre, amb les presses no ha enganxat bé el paper darrera del quadre. Ha estat una sort perquè si no no l’hauríem vist mai-. Quan van ser fora, la mare del Bernat ja tenia els nervis trinxats i més quan li van dir que havien de prendre la carretera N-260…
