Ens han pres el dos cavalls

Era mitja tarda d’un dia de novembre. Les ombres ja començaven a allargassar-se i la façana nord de la muntanya de la Verdera restava ja en la penombra. La Tramuntana bufava amb força i costava mantenir la verticalitat. Davant seu tota la immensitat de la Mediterrània es mostrava d’un blau intesíssim i de lluny s’endevinaven les crestes blanques de les onades. El mar estava encabritat. Ells, però, no estaven per gaires paisatges. Fer les carreteres de la zona del cap de Creus en un dos cavalls més aviat mareja i es trobaven força trontollats. Ja haureu endevinat pel missatge que van trobar al museu Dalí que la pista els duia cap al monestir de Sant Pere de Rodes, A l’Alt Empordà justa al damunt de les badies de Llançà i del Port de la Selva. L’element definitiu va ser la pista que els deia que la joia es trobava “on treballava el Mestre de Cabestany”. Es tractava d’un escultor desconegut de l’època romànica que va treballar a ambdós costats dels Pirineus i que va ser el responsable de la portada que hi havia hagut a l’església del monestir. Mentre caminaven pel camí que du cap a l’entrada principal, la dels turistes i visitants, es van poder refer una mica. L’aire fred de la tramuntana els tallava la cara i els va fer tornar els colors. A més, com que el vent bufava fort en Bernat va voler ajudar la Laia a no caure tot agafant-li la mà i ella no la va deixar pas anar: allò el va refer del tot. No tenien massa estona ja que tancaven d’hora. Van començar a donar voltes arreu del monestir. Quan ja gairebé no hi veien i començaven a estar desesperats la Laia va veure una cosa que penjava d’una arcada a l’interior del campanar. Van haver d’enfila-s’hi tot procurant que no els veiessin. Però allí estava el cor reial, la joia que havia desaparegut del Museu Dalí. Satisfets però rebentats van tornar cap a l’aparcament a buscar el cotxe. Els quedava un bon trajecte fins a casa… i en dos cavalls. Tan bon pun van haver desfet el camí fins a Figueres van anar a trobar l’autopista. Per molt que sigui una via ràpida, aquell vehicle amb prou feines si podia superar els 80 Km/h. Es van acomodar tan bé com van poder i de seguida es van quedar ben adormits. A mig camí es van aturar en una àrea de servei a estirar les cames i menjar una mica. Allà es van començar a enriolar parlant del cotxe que duein i que no era el més adequat per passar desapercebuts. Era groc i la seva matrícula era dels anys 70. La mare de Bernat, però, se l’estimava molt ja que era el primer cotxe que havia tingut. Mai no havia tingut cor de treure-se’l de sobre i mentre anés passant les revisions el faria servir. Enjogassats com estaven van sortir de l’àrea de servei i allà es van quedar glaçats. El dos cavalls no hi era! Al seu lloc hi havien deixat un cartell que deia: Qui no tanca el cotxe s’exposa a que li robin. Els dominis de Ramon de Peguera amaguen la vostra tartrana.