En Mateu es va avançar a la situació: -Norman Foster és un arquitecte britànic nascut als anys 30 del segle passat i que no ha parat de rebre premis i guardons. Una de les seves obres més emblemàtiques la tenim aquí, a Barcelona, oi Bernat?

-O i tant!- va contestar el noi. No és gaire lluny d’aquí i té raó el brètol amb això de les altures. Haurem d’anar a Collserola, a la torre de comunicacions, que és obra d’aquest arquitecte-.

En Mateu i en Bernat van haver d’agafar un taxi mentre la resta de passatgers es refugiaven en un cafè prop del Camp Nou. -Sort que el Barça ha guanyat, que sinó ens tocaria aguantar una colla de malhumorats,- va pensar en Bernat.

Van enfilar la carretera cap al Tibidabo per arribar a la torre de Collserola. No els va caldre buscar massa però els va semblar que al conductor li vindria alguna cosa quan en comptes de les claus es van trobar una altra nota al lloc d’anclatge d’un dels vents que sostenen la torre. I encara més quan van veure que el missatge aquest cop semblava un autèntic jeroglífic. Deia així:

Suposo que no us pensàveu que us ho posaria tan fàcil, oi?. Us ho faré gruar un xic més, i em sento magnànim perquè s’acosta nadal. Apa, doncs, aquí teniu la pista: Prop dels caganers, just al fris dels gegants, hi trobareu les claus, amics. I si no les trobeu que Santa Llúcia us conservi la vista. Ah! i que no us passi res amb el trànsit a aquestes hores”

-Ostres-, va dir en Bernat. -Quin sidral! No sé per on començar- El taxista no entenia res i la cara del conductor de l’autocar estava cada cop més desencaixada. Van decidir demanar a la companyia que anés a buscar la resta de viatgers que hores d’ara ja devien estar impacients. En Bernat ja feia una estoneta que no deia res i es llegia la nota del dret i de l’inrevés. De cop se li va encendre la bombeta: -Oncle-, va dir a en Mateu, -em sembla que ja ho tinc. Això ha de ser a algun lloc on hi hagi figuretes de pessebre. I a més, no crec pas que ens parli de Santa Llúcia només per cortesia-. En Mateu se’l va mi rar i li va dir: -Estàs pensant el mateix que jo. Cap a la plaça de la Catedral, a la Fira de Santa Llúcia hi falta gent-.

Un cop van ser allà van començar a mirar entre les paradetes de nadal. Mentre estava quiet amb la mirada perduda vexclamar: -Ja les tinc!- Mirant cap a la plaça Nova va veure el fris del col·legi d’arquitectes que es destacava clarament amb la il·luminació.

En Bernat li va explicar que en Fra Garí és un personatge d’una llegenda que es conta pels encontorns de Montserrat i que se situa en els temps del comte Guifré. Si bé en Fra Garí no deixa de ser un personatge fictici, la tradició popular ha volgut que una de les moltes coves que hi ha a Montserrat tingués el nom de la Cova d’en Fra Garí.

-Bernat, som-hi doncs. Et passo a recollir per casa i ens en anem cap a Montserrat. – va fer en Tonet.

Va ser mitja horeta amb cotxe i després van enfilar muntanya amunt amb les xiruques. A mig camí en Tonet ja esbufegava com una locomotora mentre en Bernat l’empenyia. Un cop van arribar a la cova, no els va ser difícil trobar la vara d’alcalde en un racó. L’espantall negre va tenir el detall de protegir-la amb un embolcall… -i a més li ha tret la pols, alcalde. Encara li haurem de donar les gràcies i enviar-li una panera per nadal- va dir en Bernat, però va callar de seguida veient que a en Tonet no li havia fet gaire gràcia la brometa.

La resta de la setmana va transcórrer amb força tranquilitat. No cal dir que l’afer de la vara de l’alcalde, per molt que va intentar que no trascendís, es va convertir amb tema de conversa divertida al cafè. En Tonet era un bon alcalde i tothom se l’estimava molt però les brometes pel carrer van durar uns quants dies.

A l’institut els exàmens ja s’havien acabat i estaven tots a l’expectativa de com anirien les notes. En Bernat patia per les mates i es mirava amb una certa enveja a la Laia que ho aprovava tot i amb unes notes espectaculars…

El diumenge següent en Bernat juntament amb el seu oncle van anar a veure el partit del Barça. No hi anava mai però aquest cop sobrava un carnet de la colla del seu oncle i en Bernat estava francament il·lusionat. Van dinar d’hora i es van enfilar a l’autocar que la Penya Blaugrana havia fletat per l’ocasió com cada dia que hi ha partit.

Al final del partit es van trobar tots els expedicionaris al voltant de l’autobús. Al cap d’uns moments van veure que venia el conductor acalorat com si hagués corregut una bona estona. -M’han robat les claus del bus, -va dir- i en el seu lloc hi he trobat aquesta nota-:

“Si voleu tornar a casa haureu de fer una visita a les altures, a l’obra  més comunicativa de Norman Foster”

-Una clau de volta és la peça central d’un arc o una volta. Esta tallada amb forma trapezoidal de manera que encaixi perfectament amb les altres dovelles i permet que l’arc se sostingui per si mateix. Aquest sistema era la base en la construcció de les grans catedrals gòtiques a la Baixa Edat Mitjana.- Aquesta va ser l’explicació que, acompanyada dels corresponents diagrames i imatges la Tina els va donar el dilluns següent, quan l’ensurt ja havia passat i tot s’havia aclarit. La clau de volta que els lladregots s’havien endut era la que hi havia a l’exposició situada als antics claustres de la Seu de Manresa. En Mingo tenia una gran agilitat i es va posar a córrer i en això va deixar ben enrera en Bernat, que abans d’arribar al final de la baixada de la Seu ja esbufegava com una locomotora. Abans no arribessin al que havia estat el Torrent de Sant Ignasi, ara soterrat i convertit en claveguera, se les va enginyar perquè els brètols ensopeguessin i caiguessin rodolant. No és fàcil córrer amb un carretó que pesa tant. Al final tot va quedar amb un ensurt i una broma de mal gust. El bromista va sortir corrents i no hi va haver manera d’atrapar-lo un cop alliberat de la seva càrrega.  Aquella setmana de finals de novembre va ser molt tranquila. Tenien els exàmens i només havien d’anar a l’Institut quan hi havia alguna prova. Les altres hores, a casa a estudiar o a entrenar quan tocava. El dimecres a la tarda estava estudiant quan es va sentir l’inconfundible ding-dong! de l’ordinador que avisa de que ha arribat un correu electrònic.En Bernat es va quedar palplantat quan va veure que el correu rebut era d’un tal espantall negre i deia: Aquesta vegada m’heu fet errar el cop però a la propera no tindreu tanta sort.-Va intentar veure de qui podia venir el correu però es veia que el remitant era expert ja que tots els camps estaven perfectament encriptats de manera que no se’n pogués seguir la pista.El missatge era clar i no deixava lloc a cap dubte: es tractava del mateix que havia fet la bretolada de la clau de volta del museu de la Seu i vés a saber quantes més. De totes maneres allò donava la impressió que el lladregot feia les seves accions més en to burlesc que no pas de fer malbé res. Més aviat donava la impressió de tractar-se d’una juguesca per veure fins on era capaç d’arribar. No van passar ni cinc minuts quan va tornar a sonar l’avís de correu. Al Bernat li va fer un salt al cor quan va veure que tornava a ser de l’espantall negre. Aquest cop la cosa era molt més críptica:La cova d’en Fra Garí amaga el simbol de l’autoritat del teu poble. Aneu-hi de pressa si el voleu recuperar. El correu tenia també còpia per en Tonet, l’alcalde del poble. No va trigar gaire a trucar tot esverat demanant per en Bernat

Com ja es temia, a ell i a la Laia no els van deixar anar a buscar-lo. Era dilluns i havien d’anar a l’Institut. La setmana següent començaven els exàmens del primer trimestre i calia fer una bona apretada si no volien tenir disgustos. Quan va arribar a casa a la tarda i va veure el dos cavalls groc davant de casa va respirar alleujat. Tot i estar-ne força segur de que el trobarien, no les tenia pas totes. Al cap i a la fi, si havien anat a voltar per l’Empordà era per la seva irrefrenable tendència a voler fer de detectiu. La seva mare feia tot l’aspecte d’estar molt cansada però només de veure’l li ca picar l’ullet a distància amb un somriure d’aquells que només saben fer les mares.

La setmana va continuar plujosa i tohom esperava (encara que no ho deien) que en Bernat i la Laia no es fiquessin en cap més embolic.

Pel divendre tenien preparada una sortida de la qual ningú no els n’havia donat cap explicació. Només sabien que havien d’anar a l’institut a dos quarts de vuit del matí. Van arribar-hi encara de fosc i encara plovia. De la professora d’història, que és la que havia organitzat la sortida, no n’hi havia ni rastre.

-Ara pla- va dir en Bernat. -On hem d’anar? El conserge els va dir que no l’havia pas vist entrar però que el dia abans s’havia quedat fins bastant més tard. Van recórrer el seu despatx, la sala de professors, la cafeteria -que encara tenia les cadires enfilades a les taules i el terra moll-, i res de res.

Al final van suposar que l’excursió s’havia suspès i van decidir anar a la classe a veure si hi havia algun profe que substituís a la Tina. Tot era ben fosc amb les persianes abaixades i com que la porta d’entrada era pel davant de l’aula ningú es va fixar en la pissarra.

Va ser en Mingo, un xicot més aviat encantat i que mai no deia res, que es va quedar mirant fix i embadocat cap la pissarra en la qual hi havia un missatge escrit amb la lletra inconfundible de la Tina i que deia:

Atès que aquesta setmana no tenim cap sobresalt i que en bernat no s’ha ficat en cap misteri, ja us el poso jo: us espero sota la rosassa que il·lumina l’obra de Berenguer de Montagut. (Signat: Tina)

No feia gaire que havien obert i no hi havia gaire gent i, a més, tothom estava fent el badoc al museu de les joies. Com que tenien el carnet d’estudiant, l’entrada els va sortir més bé de preu. Voltaven per les sales del museu sense encantar-s’hi massa però també sense córrer per no despertar cap sospita. En Bernat no sbaia massa on anaven però la Laia semblava molt decidida buscant quelcom molt concret. -Però on anem, Laia?- va preguntar el noi una mica desorientat. -De seguida ho veuràs, li va respondre. Al cap d’una estona van entrar en una sala i la Laia va exclamar satisfeta: -Ja hi som! No veus res?. Va donar una ullada i per fi se’n va adonar: al davant del seu nas hi havia un dels darrers quadres que havia pintat Salvador Dalí el 1981: “El camí de l’enigma“. Allà hi havia d’haver la resposta al que estaven buscant, si havien de fer cas a l’escrit que hi havia al Museu de les joies. S’hi van acostar tant com van poder però tampoc no el podien tocar ja que s’haurien disparat totes les alarmes. Ja giraven cua quan alguna cosa va cridar l’atenció al Bernat. Ben bé a sota del quadre hi havia un paper. Era primera hora i eren pràcticament els primers visitants. Com era que hi havia un paper a terra si durant la nit anterior ho havien deixat tot net com una patena? Va recollir-lo i el va desplegar ràpidament.

Escrit amb una cal·ligrafia perfecta, però una mica passada de moda hi deia: Sota l’ombra de la Verdera on treballava el Mestre de Cabestany, la joia resplendeix amb els primers raigs del sol.

-Ostres- va dir en Bernat, -aquest cop s’ha passat. Què vol dir tot aquest galimaties? Suposo que el lladre, amb les presses no ha enganxat bé el paper darrera del quadre. Ha estat una sort perquè si no no l’hauríem vist mai-. Quan van ser fora, la mare del Bernat ja tenia els nervis trinxats i més quan li van dir que havien de prendre la carretera N-260…

En Bernat tenia el cap una mica tèrbol. Quan l’havien segrestat li havien donat quelcom per adormir-lo. Però en el fons ell sabia que l’autèntic motiu de la seva torbació no era només el cloroform que l’hi havien fet ensumar, sinó que quan la Laia el va trobar li va fer una abraçada tan forta que el va deixar descol·locat. La Laia era la seva millor amiga però en Bernat ja feia un quant temps que se la mirava amb uns altres ulls. Els havia acompanyat la mare d’en Bernat, que encara duia l’esglai a sobre i que quan el va veure no sabia si riure o clavar-li un castanyot per fer-la patir d’aquella manera. Tan bon punt es van haver tranquil·litzat van decidir anar a esmorzar una mica. En Bernat tenia una gana de llop, ja que no havia menjat res des del dinar del dia abans. Es va atipar de valent en un establiment davant del mar a l’Escala. Van estar parlant sobre el que havia passat i van saber que el malaurat monjo col·leccionista estava afectat de cleptomania, a la qual s’unia la seva devoció pels llibres rars. Ell mateix havia acceptat començar un tractament per tal de guarir-lo, per la qual cosa tots plegats van decidir no posar cap denúncia. Tot havia acabat bé i ningú no havia pres mal.

Quan ja van estar refets, van pensar que fóra una bona idea aprofitar el dia per fer un tomb per l’Empordà. Com que havien de fer un treball sobre l’art del segle XX, la Laia va proposar anar a visitar el Museu Dalí, a Figueres.

Quan hi van arribar, després d’haver deixat l’antic Citroën 2 cavalls que conduïa la seva mare en un aparcament, però, ja van veure que alguna cosa no anava a l’hora. Just davant de l’entrada del Museu de les Joies annexa al Teatre Museu Dalí hi havia un parell de cotxes dels Mossos d’Esquadra que vigilaven l’entrada. Encara no era l’hora d’obertura però a la porta d’entrada hi havia una pintada amb un missatge que duia els pitjors presagis: «El camí de l’enigma amaga el cor reial». Es van quedar garratibats. En aquelles condicions era impossible entrar al museu perquè, si en Bernat no s’equivocava, aviat la plaça Gal·la i Salvador Dalí seria intransitable de tants policies i vés a saber quants mitjans de comunicació. Si es confirmaven les seves sospites, la notícia podia donar la volta al món. Com que calia anar de pressa, van decidir anar a la biblioteca amb la finalitat de documentar-se. Després de consultar només un parell de llibres, en Bernat va pensar que la solució no era pas tan complicada com podia semblar. Només calia esperar unes hores…

Com ja haureu endevinat, els ràpids esdeveniments de la setmana anterior van dur els nostres amics, en Bernat i la Laia a cercar el poema l’Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, al monestir de Poblet. Aquest monestir, situat a la comarca de la Conca de Barberà acull les despulles de Jaume I el Conqueridor i d’alguns altres monarques de la corona d’Aragó. No va ser fàcil entrar al monestir ja que les seves dependències no són totes obertes a tothom i el llibre podia ser a qualsevol lloc.

La resposta és:

Haureu deduït fàcilment que es troben a Empúries

Aquella tarda, havent dinat, van anar a la biblioteca a preparar un treball que havien de fer per l’assignatura de biologia. El treball era una espècie de reflexió a l’entorn del debat sobre l’origen de les espècies. No cal dir que Darwin era el nucli central del seu treball de recerca. Es van anar barallant una bona estona amb fragments de textos favorables al Creacionisme, a l’Evolucionisme i, fins i tot, els en va aparèixer algun sobre una teoria anomenada Catastrofisme. A fora estava fent un temporal d’aquells de començaments de tardor però que en realitat ens vénen a dir que l’estiu no s’ha acabat del tot. Els llamps i els trons se succeïen d’una manera força salvatge. Semblava que la fi del món havia quan un llamp amb massa bona punteria va encertar de ple l’antena de la biblioteca i es va quedar tot a les fosques amb un soroll eixordador que barrejava el tro amb els xiscles. De cop es va sentir un altre soroll de trencadissa de vidres i tot va quedar en un silenci que es podia mastegar i que va durar els tres o quatre minuts que va trigar la llum en tornar. La poca claror que deixaven traslluir els núvols amb prou feines s’atrevia a entrar pels finestrals de l’edifici de primers del s. XX. Quan els fluorescents es van tornar a encendre l’espectacle era assolador. De darrera de l’estàtua d’en Jacint Verdaguer que hi havia a l’entrada, es veien uns vidre escampats per terra que provenia d’una vitrina on es guardaven els exemplars més rars. Era obvi que hi trobarien a faltar algun llibre. La bibliotecària tenia la cara més blanca que el paper. En Bernat i la Laia es van mirar de cua d’ull i van comprendre que havien d’actuar de pressa. En algun lloc hi havia d’haver alguna pista que els dugués a esbrinar quin llibre havia desaparegut i on era.

No van haver de buscar gaire: escrit amb pintallavis al mirall del labavo de nois hi deia: Si voleu que la patria no es quedi sense Oda caldrà que cerqueu entre els murs d’on reposa per sempre el Conqueridor. La Laia li va fer l’ullet al Bernat i van sortir corrents a veure si trobaven bitllet de tren cap a…on?

La resposta és:

L’Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, es troba al panteó del monestir de Poblet on hi ha enterrats els reis de la Corona d’Aragó

Era dilluns i passaven pocs minuts de les 7 del matí. Si tot seguia l’horari previst el tren estava a punt de passar. Però una boira que no deixava veure més enllà del nas feia presagiar un altre retard. Anava a les palpentes vigilant on posava els peus quan va ensopegar amb alguna cosa tova que hi havia a terra. Es va ajupir i es va adonar que era el cos d’en Tonet, el cap d’estació. Afortunadament respirava i semblava que només tenia un fort cop al cap. Quan va tornar en si no sabia massa on era. Només recordava que havia sentit un cop al cap quan anava a posar-se la gorra de cap d’estació. Es va posar les mans a la butxaca i va veure que li faltaven les claus del mecanisme del canvi d’agulles. Al seu lloc hi havia una nota que deia:

Si voleu dirigir bé els trens haureu d’anar allà on des de 1917 hi havia diaris i revistes, amb nom musical.

-Bernat, això és una desgràcia. Si no trobem les claus aviat el proper tren se n’anirà en la direcció equivocada.
-No pateixis, Tonet. Ja sé on hem d’anar.

_____________________________________________________________________________________

Solució:

El Quiosc de l’Arpa